Solo deciros que paséis un buen fin de mes, ya que se produce un parón en las actividades. Que disfrutéis de vuestras excursiones y actividades lúdicas.
Marcos y Carolina, desde Milpa os deseamos un feliz viaje. No tengo que recordaros que está el blog para comentar vuestras impresiones.
P.D Parece que va por buen camino que estéis presentes en la reunión de Milpas a celebrar a finales de Octubre en un lugar aun por concretar (Cantabria, Teruel, Tarragona, etc.). De momento por TGN nos vamos de vacaciones...con ordenador, asi que seguiremos en contacto desde alguna parte de Europa.
os dejamos en buenas manos con CESAREA EVORA Y SALIF KEITA, que os guste
un abrazo a tod@s
salvalorén
MILPA-TGN
jueves, 30 de julio de 2009
lunes, 27 de julio de 2009
Escapadeta
Hola a tots!
aprofitant que a final de mes la gent de CEIBA es "tanca" a les oficines per passar comptes i fer informes nosaltres marxem a conéixer el llac més gran de Guatemala, el llac Atitlán, i la segona ciutat més gran: Quetzaltenango, més coneguda pel nom de Xela. Així que ens prenem uns dies de relax i sense internet...
Fins aviat!
Laia i Júlia
P.D Marcos i Carolina que tingueu un bon viatge cap a Guate! ens veiem aviat, que ja en tenim ganes!
aprofitant que a final de mes la gent de CEIBA es "tanca" a les oficines per passar comptes i fer informes nosaltres marxem a conéixer el llac més gran de Guatemala, el llac Atitlán, i la segona ciutat més gran: Quetzaltenango, més coneguda pel nom de Xela. Així que ens prenem uns dies de relax i sense internet...
Fins aviat!
Laia i Júlia
P.D Marcos i Carolina que tingueu un bon viatge cap a Guate! ens veiem aviat, que ja en tenim ganes!
sábado, 25 de julio de 2009
Unes quantes fotos
la cuina de l'oficina de Cuilco
Els "compas"
L'equip en ruta, aquí ríem molt pero si veiéssiu els camins per on posem el cotxe...
Una de les "consultes" els sacs són de cacauets
El botiquín de Posonicapa
La María i el Pedro ensenyant a preparar suero oral casero
Dones a la xerrada de la comunitat de El Herrador
La Laia i el Pedro impartint una xerrada a Mujubal
Experiencies d'una metgessa "novata"
Hola a tots,
Ja és cap de setmana i tornem a ser a Huhue descansant una mica. La setmana a Cuilco ha estat molt maca i intensa. Els nostres dies alla comencen ben aviadet, a quarts de 6 les 6 perque sempre tenim una estoneta de camí i s'ha d'aprofitar les hores de sol. No es fa pesat aixecar-se aquí ja que tenim un ocellet que cada dia des de la matinada es dedica a cantar i a donar cops contra la finestra...és com un despertador pero natural.
Aquesta setmana hem visitat un total de 8 comunitats, dilluns i divendres una sola i els altres dies 2. Jo em pensava que la meva tasca seria acompanyar la infermera i el promotor en les seves consultes, pero reulta que el Pedro mai passa consulta en aquest projecte, ell sap fer extraccions dentals i si algú esta interessat doncs practica, pero ara que estic jo aquí van anunciar a les comunitats que hi hauria consulta general i és el que faig jo soleta... Normalment només hi ha un lloc on passar la consulta així que primer passem amb la María les dones embarassades: fem una exploració i unes quantes preguntes i consells...estic aprenent a tocar panxetes i veure la posició fetal, ens trobem dones joves que van pel vuite embaras... i la majoria quan els hi preguntes "la fecha de su ultima regla?" ...diuen " ...saber"!!! i jo i la María ens mirem, respirem profundament i ja no comentem res...
El dimecres a la comunitat de El Rodeo vam anar a casa d'una noia que acabava de donar a llum feia una horeta, el panorama: vam arribar a la casa i a fora hi havia uns senyor borratxo amb dos nens petis ( eren les 9 del mati...) al final vam poder entrar i vaig explorar la nena que a mi em va semblar una mica prematura pero com que mai saben del cert quant temps ha durat l'embaras... la la Laia ens va acompanyar i va al.lucinar amb el bebe, tant petita...em vaig recordar molt del doctor Moralejo i intentava repetir els passos de l'exploració que feiem al rotatori i després vaig inentar explicar, com fa el doctor Papí, el " piel con piel" a la mama, va ser bonic posar-li la nena a prop i veure com es tranquilitzava... per sort el part havia anat molt bé i la mare estava molt bé, de fet em va sorprendre lo bé que se la veia mitja hora després d'haver donat a llum! És molt maco passar consultes i anar recordant coses de les practiques del rotatori, relacionant conceptes i fins i tot recordar coses de les classes teoriques, que sempre penesem que sen's oblida tot tant rapid... tot i aixo moltes de les coses que feiem, com per exemple demanar estudis complementaris i analitiques, aqui no es pot fer i m'enfronto cada dia a unes 40 visites amb el meu fonendo, el frontal ( en molts llocs no hi ha ni llum ) i guants que em vaig emportar de Tarragona, així que també em frustro molt sovint quan veig que he d'enviar a la gent al centre de referencia, que els suposa una despesa extra o quan sé que amb l'exploració que jo els hi puc fer asseguts a una cadira se'm deuen passar per alt moltes coses...
Els primers dies van ser durs en aquest sentit perque molta de la gent que entrava volia o es pensava que jo li regalaria medicines... i jo em trobava davant d'ells havent de fer entendre que no tot necessita una medicina o una injecció ( aquí punxen per tot, fa fredar quan escoltes quantes injeccions de diclofenaco es punxen pel mal de cap o per dolors musculars generalitzats...) que hi ha problemes que també necessiten de canvis que ha de fer un mateix: aquí tothom té dolors a la boca de l'estómac pero és que es posen el chile a cullerades! Així que molts cops se'n anaven de la consulta com decebuts o molestos perque no els hi donava medicaments i la veritat és que aixo em posava trista i em frustrava. Aquesta setmana em van subministrar una caixa de medicaments per poder vendre a meitat de preu a les persones que jo els hi receptés a les comunitats o no tenen ni puesto de salud ni botiquín de la comunitad, ha estat una mica millor perque així ells ho podíen comprar al moment, pero alhora també et trobes en que la gent s'espera que els hi ho regalis. En aquest sentit em sembla molt bé la política de CEIBA, no fan caritat, sino que donen suport al desenvolupament de les comunitats, així els medicaments es venen pero a un preu baix, de manera que amb el que es recull es pot anar renovant la partida, és el que ells anomenen: fondo revolviente. A mi em sembla molt bé. Tenint en compte que realment també és una manera de fer veure a les famílies que s'ha de tenir un racó per situacions d'emergencia i que no tots els diners que entren s'han de gastar. Dient aixo potser pensareu que sóc una mica dura i que si són pobres, com han d'intentar estalviar? pero és que realment sobre el terreny ens trobem amb nens malnutrits que tot el dia mengen bosstes de patates, golosines i demés i aixo també val diners... bé la veritat és que si em poso per aquest camí no sabré parar...pero en alguns moments desespera.
A banda d'aixo anar a les comunitats és molt maco i t'acosta molt a la gent, sobretot a les dones i als nens ja que aquí com que no existeix el parvulari fins als 6 anys les mares van amb els nens a tot arreu. La Laia ja ha explicat les seves experiencies amb el conjunt de la comunitat, les meves són més de cara a consultes i llavors és un tracte més individual i no tant amb tota la comunitat alhora quan es reuneixen i discuteixen temes amb Don Checha que té la capacitat de motivar molt al col.lectiu quan parla, és molt interessant sentir-lo.
Us podria avorrir molt als que no sou metges explicant-vos casos que he vist aquí pero no ho faré...només dir que algunes situacions són dures, quan veus nens petitets que necessiten assistencia o mesures sanitaries que estan a anys llum de poder tenir a l'abast, o persones amb cancers molt evolucionats. No és necessari venir a Guatemala per saber que el nostre sistema sanitari és un bé que molts cops no valorem, pero de tant en tant aniria bé que tothom sabés que hi ha gent que mai a la seva vida s'ha fet una analítica tot i necessitar-la, que encara ara moren moltes parteres per impossibilitat de poder fer una cesarea o que aquí molts diabetics es moren per manca de tractament.
Aquí doncs unes quantes reflexions dels nostres dies a les comunitats, Segurament no podrem fer gran cosa per canviar-ho pero la Laia i jo intentem ser objectives i anar anotant tot allo en el que creiem que s'ha de treballar més o que es podria millorar. Creiem que poster és part del que nosaltres podem aportar, una visó una mica crítica de la situació per poder fer encara més efectiva la feina que CEIBA fa ajudant als qui més ho necessiten en aquest país.Ja és cap de setmana i tornem a ser a Huhue descansant una mica. La setmana a Cuilco ha estat molt maca i intensa. Els nostres dies alla comencen ben aviadet, a quarts de 6 les 6 perque sempre tenim una estoneta de camí i s'ha d'aprofitar les hores de sol. No es fa pesat aixecar-se aquí ja que tenim un ocellet que cada dia des de la matinada es dedica a cantar i a donar cops contra la finestra...és com un despertador pero natural.
Aquesta setmana hem visitat un total de 8 comunitats, dilluns i divendres una sola i els altres dies 2. Jo em pensava que la meva tasca seria acompanyar la infermera i el promotor en les seves consultes, pero reulta que el Pedro mai passa consulta en aquest projecte, ell sap fer extraccions dentals i si algú esta interessat doncs practica, pero ara que estic jo aquí van anunciar a les comunitats que hi hauria consulta general i és el que faig jo soleta... Normalment només hi ha un lloc on passar la consulta així que primer passem amb la María les dones embarassades: fem una exploració i unes quantes preguntes i consells...estic aprenent a tocar panxetes i veure la posició fetal, ens trobem dones joves que van pel vuite embaras... i la majoria quan els hi preguntes "la fecha de su ultima regla?" ...diuen " ...saber"!!! i jo i la María ens mirem, respirem profundament i ja no comentem res...
El dimecres a la comunitat de El Rodeo vam anar a casa d'una noia que acabava de donar a llum feia una horeta, el panorama: vam arribar a la casa i a fora hi havia uns senyor borratxo amb dos nens petis ( eren les 9 del mati...) al final vam poder entrar i vaig explorar la nena que a mi em va semblar una mica prematura pero com que mai saben del cert quant temps ha durat l'embaras... la la Laia ens va acompanyar i va al.lucinar amb el bebe, tant petita...em vaig recordar molt del doctor Moralejo i intentava repetir els passos de l'exploració que feiem al rotatori i després vaig inentar explicar, com fa el doctor Papí, el " piel con piel" a la mama, va ser bonic posar-li la nena a prop i veure com es tranquilitzava... per sort el part havia anat molt bé i la mare estava molt bé, de fet em va sorprendre lo bé que se la veia mitja hora després d'haver donat a llum! És molt maco passar consultes i anar recordant coses de les practiques del rotatori, relacionant conceptes i fins i tot recordar coses de les classes teoriques, que sempre penesem que sen's oblida tot tant rapid... tot i aixo moltes de les coses que feiem, com per exemple demanar estudis complementaris i analitiques, aqui no es pot fer i m'enfronto cada dia a unes 40 visites amb el meu fonendo, el frontal ( en molts llocs no hi ha ni llum ) i guants que em vaig emportar de Tarragona, així que també em frustro molt sovint quan veig que he d'enviar a la gent al centre de referencia, que els suposa una despesa extra o quan sé que amb l'exploració que jo els hi puc fer asseguts a una cadira se'm deuen passar per alt moltes coses...
Els primers dies van ser durs en aquest sentit perque molta de la gent que entrava volia o es pensava que jo li regalaria medicines... i jo em trobava davant d'ells havent de fer entendre que no tot necessita una medicina o una injecció ( aquí punxen per tot, fa fredar quan escoltes quantes injeccions de diclofenaco es punxen pel mal de cap o per dolors musculars generalitzats...) que hi ha problemes que també necessiten de canvis que ha de fer un mateix: aquí tothom té dolors a la boca de l'estómac pero és que es posen el chile a cullerades! Així que molts cops se'n anaven de la consulta com decebuts o molestos perque no els hi donava medicaments i la veritat és que aixo em posava trista i em frustrava. Aquesta setmana em van subministrar una caixa de medicaments per poder vendre a meitat de preu a les persones que jo els hi receptés a les comunitats o no tenen ni puesto de salud ni botiquín de la comunitad, ha estat una mica millor perque així ells ho podíen comprar al moment, pero alhora també et trobes en que la gent s'espera que els hi ho regalis. En aquest sentit em sembla molt bé la política de CEIBA, no fan caritat, sino que donen suport al desenvolupament de les comunitats, així els medicaments es venen pero a un preu baix, de manera que amb el que es recull es pot anar renovant la partida, és el que ells anomenen: fondo revolviente. A mi em sembla molt bé. Tenint en compte que realment també és una manera de fer veure a les famílies que s'ha de tenir un racó per situacions d'emergencia i que no tots els diners que entren s'han de gastar. Dient aixo potser pensareu que sóc una mica dura i que si són pobres, com han d'intentar estalviar? pero és que realment sobre el terreny ens trobem amb nens malnutrits que tot el dia mengen bosstes de patates, golosines i demés i aixo també val diners... bé la veritat és que si em poso per aquest camí no sabré parar...pero en alguns moments desespera.
A banda d'aixo anar a les comunitats és molt maco i t'acosta molt a la gent, sobretot a les dones i als nens ja que aquí com que no existeix el parvulari fins als 6 anys les mares van amb els nens a tot arreu. La Laia ja ha explicat les seves experiencies amb el conjunt de la comunitat, les meves són més de cara a consultes i llavors és un tracte més individual i no tant amb tota la comunitat alhora quan es reuneixen i discuteixen temes amb Don Checha que té la capacitat de motivar molt al col.lectiu quan parla, és molt interessant sentir-lo.
Us podria avorrir molt als que no sou metges explicant-vos casos que he vist aquí pero no ho faré...només dir que algunes situacions són dures, quan veus nens petitets que necessiten assistencia o mesures sanitaries que estan a anys llum de poder tenir a l'abast, o persones amb cancers molt evolucionats. No és necessari venir a Guatemala per saber que el nostre sistema sanitari és un bé que molts cops no valorem, pero de tant en tant aniria bé que tothom sabés que hi ha gent que mai a la seva vida s'ha fet una analítica tot i necessitar-la, que encara ara moren moltes parteres per impossibilitat de poder fer una cesarea o que aquí molts diabetics es moren per manca de tractament.
P.D hem visitat les dues comunitats on hi ha els botiquins en que Milpa Tarragona va col.laborar, allí son els llocs on més comode ha estat fer les vistes...hi havia camilla i llum!
Una abracada per tots.
Júlia
Experiencies a les comunitats
Hola a tothom.
Després d'una setmana de treball a les comunitats de Cuilco hem tornat a Huehue des d'on sera més fácil continuar explicant les nostres experiéncies pel blog.
Durant aquests dies hem visitat varies comunitats llunyanes, i quan diem llunyanes, parlem en funció del temps que es triga a arribar-hi, més que per la distáncia recorreguda. I és que en aquesta zona, t'has d'acostumar a preguntar pel temps, més que pels kilometres que separen un lloc de l'altre. Els camins fins allí estan en molt males condicions, llargues pujades que s'enfilen turó amunt, amb grans "bonys" difícils d'esquivar (per no dir impossible) i curves seguides una de l'altra, pero realment val la pena, i es que a mesura que vas pujant la bellesa del paissatge és cada vegada millor. En han explicat que durant els dies de pluja aquestes comunitats queden aillades per lo difícil que es fa pujar amb cotxe a causa del fang. Realment tot un art que per a molts seria ben complicat, pero sort en tenim del logista Oscar, més conegut com a Coca, que ha conduit fins allí durant aquesta setmana i també ha treballat en dinamitzar les diferents activitats un cop allá.
El treball a les comunitats és maco i serveix per veure com és el seu dia a dia, com s'organitzen i la implicació que tenen per millorar les seves condicions de vida.
Durant aquests dies Don Pedro i Maria han fet xerrades sobre la diarrea, malaltia amb molta prevalenca entre els nens de les comunitats, i que en alguns casos arriba a provocar la mort, com va ser el cas, dies enrere, d'un nen en una comunitat. En les xerrades se'ls ha recolzat en tot el que ha estat possible, intentant sobretot, guanyar l'atenció dels assistents per tal de donar-lis orientacions d'higiene, alimentació i en general, informar-los sobre les possibles prevencions de la malaltia i així evitar que es continuin repetint casos de diarrea entre els nens.
En d'altres comunitats aquesta xerrada ja s'havia fet, de manera que el seguent tema, per dir-ho d'alguna manera, era fer una demostració de com preparar suero oral a casa. Ha estat una bona experiéncia veure com la gent s'acostava a veure com es preparava i veure que tenien un remei a má que els servia de tractament. Penso que és important mostrar aquests tipus de remeis casolans, perqué en la majoria de casos anar a la famarcia a comprar medicaments suposa per a la familia una despesa económica imporant a la que normalment no poden fer-hi front.
Les xerrades de Don Xexa, més encarades a la producció d'aliments i el rendiment de les terres a les comunitats són ben interessants, ja que no només parla d'aixó, sinó que introdueix altres temes relacionats amb els drets humans, la salut, la política i aconsegueix que la comunitat s'impliqui, s'organitzi per tirar endavant i tingui una visió crítica sobre temes que els afecten directament. És emocionant veure com la gent s'anima a participar i es que ens hem trobat amb un poble passiu al que costa motivar. És una gran experiéncia veure la vida a les comunitats, pero també es fa difícil veure que hi ha moltes necessitats, que s'haurien de fer moltes coses per cobrir-les, peró que hi ha pocs recursos i que costa tant...
Salutacions a tots.
Laia
Després d'una setmana de treball a les comunitats de Cuilco hem tornat a Huehue des d'on sera més fácil continuar explicant les nostres experiéncies pel blog.
Durant aquests dies hem visitat varies comunitats llunyanes, i quan diem llunyanes, parlem en funció del temps que es triga a arribar-hi, més que per la distáncia recorreguda. I és que en aquesta zona, t'has d'acostumar a preguntar pel temps, més que pels kilometres que separen un lloc de l'altre. Els camins fins allí estan en molt males condicions, llargues pujades que s'enfilen turó amunt, amb grans "bonys" difícils d'esquivar (per no dir impossible) i curves seguides una de l'altra, pero realment val la pena, i es que a mesura que vas pujant la bellesa del paissatge és cada vegada millor. En han explicat que durant els dies de pluja aquestes comunitats queden aillades per lo difícil que es fa pujar amb cotxe a causa del fang. Realment tot un art que per a molts seria ben complicat, pero sort en tenim del logista Oscar, més conegut com a Coca, que ha conduit fins allí durant aquesta setmana i també ha treballat en dinamitzar les diferents activitats un cop allá.
El treball a les comunitats és maco i serveix per veure com és el seu dia a dia, com s'organitzen i la implicació que tenen per millorar les seves condicions de vida.
Durant aquests dies Don Pedro i Maria han fet xerrades sobre la diarrea, malaltia amb molta prevalenca entre els nens de les comunitats, i que en alguns casos arriba a provocar la mort, com va ser el cas, dies enrere, d'un nen en una comunitat. En les xerrades se'ls ha recolzat en tot el que ha estat possible, intentant sobretot, guanyar l'atenció dels assistents per tal de donar-lis orientacions d'higiene, alimentació i en general, informar-los sobre les possibles prevencions de la malaltia i així evitar que es continuin repetint casos de diarrea entre els nens.
En d'altres comunitats aquesta xerrada ja s'havia fet, de manera que el seguent tema, per dir-ho d'alguna manera, era fer una demostració de com preparar suero oral a casa. Ha estat una bona experiéncia veure com la gent s'acostava a veure com es preparava i veure que tenien un remei a má que els servia de tractament. Penso que és important mostrar aquests tipus de remeis casolans, perqué en la majoria de casos anar a la famarcia a comprar medicaments suposa per a la familia una despesa económica imporant a la que normalment no poden fer-hi front.
Les xerrades de Don Xexa, més encarades a la producció d'aliments i el rendiment de les terres a les comunitats són ben interessants, ja que no només parla d'aixó, sinó que introdueix altres temes relacionats amb els drets humans, la salut, la política i aconsegueix que la comunitat s'impliqui, s'organitzi per tirar endavant i tingui una visió crítica sobre temes que els afecten directament. És emocionant veure com la gent s'anima a participar i es que ens hem trobat amb un poble passiu al que costa motivar. És una gran experiéncia veure la vida a les comunitats, pero també es fa difícil veure que hi ha moltes necessitats, que s'haurien de fer moltes coses per cobrir-les, peró que hi ha pocs recursos i que costa tant...
Salutacions a tots.
Laia
viernes, 24 de julio de 2009
Hola a tots,
Aquesta setmana ha sigut la primera que he passat sencera a Chaculá, ja que 2 dies després de la meva arribada a Chaculá vam marxar cap a Huehue perquè havien d'organitzar la manifestació per les mines i els dies següents vam assistir a les manifestacions: a la de la Mesilla i la de Colotenango on es va tallar la carretera i no van deixar passar cap cotxe des de les 6 del matí fins les 4 de la tarda. Manifestacions molt tranquil.les i pacífiques (molt al contrari del que jo m'esperava) on no es va produïr cap aldarull ni incident en tot el dia. A Colotenango la gent tenia més por perquè fa 5 anys ,en la mateixa manifestació, la policia va carregar contra ells i va morir una persona i en va ferir moltes més.
Fins ara "treballo" conjuntament amb els promotors de salut de la comunitat: Xepe Díaz i Manuel, la relació és bastant bona, quan anem a les comunitats jo sempre vaig amb ells i intento ajudar en tot el que puc, encara que moltes vegades l'únic que puc fer és observar quina és la seva actuació i quines són les mancances més greus que tenen a les aldees, i apendre quins són els mecanismes que utilitzen per sortir endavant i superar els problemes.
Els promotors de salut a banda de passar consulta alguna vegada també els hi fan xarrades a la gent de les aldees: sobre els seus drets, salut, mètodes anticonceptius, etc..
Alguna vegada també ha vingut amb nosaltres la comadrona Doña Maria, un encant de dona, igual que la seva germana Petrona (també comadrona)m'agradaria molt algun dia poder estar amb ella quan passa consulta a les dones embarassades, la figura de la comadrona em fascina, totes les que he conegut fins ara transmeten molta llum i saviesa.
Aquesta setmana però tots els promotors estan a Huehue fent un curs de capacitació i jo m'he quedat a Chaculá fent una altra part de la feina que m'han encomanat: passar les dades de la clínica(des de que es va obrir) a una base de dades. Tot i que jo prefereixo treballar en contacte amb la gent, la faig amb molt de gust perquè jo vaig venir amb la idea que volia ajudar, i si en aquests moments ells necessiten això doncs endavant, tot i que (com ja vaig parlar amb Xepe Díaz) jo no em volia passar els 2 mesos davant l'ordinador, per tant ho vaig fent els dies que no vaig a les comunitats.
Per fer aquesta tasca vaig a les instal.lacions de APROSUVI on treballa Cobi i aquesta setmana hem parlat molt i m'ha explicat molt de la història i de la situació actual de Chaculá i de aldees dels voltants, així com de la seva història personal i com va viure ell el retorn. És un noi que, pel poc que conec, em sembla que està fent moltes coses per Chaculá.També he aprofitat per conéixer una mica més el poble : els seus carrers, la finca, el casc,etc. tot i que encara em queda molt per veure, però ho deixo per la setmana que ve.
Adéu
Montserrat
Aquesta setmana ha sigut la primera que he passat sencera a Chaculá, ja que 2 dies després de la meva arribada a Chaculá vam marxar cap a Huehue perquè havien d'organitzar la manifestació per les mines i els dies següents vam assistir a les manifestacions: a la de la Mesilla i la de Colotenango on es va tallar la carretera i no van deixar passar cap cotxe des de les 6 del matí fins les 4 de la tarda. Manifestacions molt tranquil.les i pacífiques (molt al contrari del que jo m'esperava) on no es va produïr cap aldarull ni incident en tot el dia. A Colotenango la gent tenia més por perquè fa 5 anys ,en la mateixa manifestació, la policia va carregar contra ells i va morir una persona i en va ferir moltes més.
Fins ara "treballo" conjuntament amb els promotors de salut de la comunitat: Xepe Díaz i Manuel, la relació és bastant bona, quan anem a les comunitats jo sempre vaig amb ells i intento ajudar en tot el que puc, encara que moltes vegades l'únic que puc fer és observar quina és la seva actuació i quines són les mancances més greus que tenen a les aldees, i apendre quins són els mecanismes que utilitzen per sortir endavant i superar els problemes.
Els promotors de salut a banda de passar consulta alguna vegada també els hi fan xarrades a la gent de les aldees: sobre els seus drets, salut, mètodes anticonceptius, etc..
Alguna vegada també ha vingut amb nosaltres la comadrona Doña Maria, un encant de dona, igual que la seva germana Petrona (també comadrona)m'agradaria molt algun dia poder estar amb ella quan passa consulta a les dones embarassades, la figura de la comadrona em fascina, totes les que he conegut fins ara transmeten molta llum i saviesa.
Aquesta setmana però tots els promotors estan a Huehue fent un curs de capacitació i jo m'he quedat a Chaculá fent una altra part de la feina que m'han encomanat: passar les dades de la clínica(des de que es va obrir) a una base de dades. Tot i que jo prefereixo treballar en contacte amb la gent, la faig amb molt de gust perquè jo vaig venir amb la idea que volia ajudar, i si en aquests moments ells necessiten això doncs endavant, tot i que (com ja vaig parlar amb Xepe Díaz) jo no em volia passar els 2 mesos davant l'ordinador, per tant ho vaig fent els dies que no vaig a les comunitats.
Per fer aquesta tasca vaig a les instal.lacions de APROSUVI on treballa Cobi i aquesta setmana hem parlat molt i m'ha explicat molt de la història i de la situació actual de Chaculá i de aldees dels voltants, així com de la seva història personal i com va viure ell el retorn. És un noi que, pel poc que conec, em sembla que està fent moltes coses per Chaculá.També he aprofitat per conéixer una mica més el poble : els seus carrers, la finca, el casc,etc. tot i que encara em queda molt per veure, però ho deixo per la setmana que ve.
Adéu
Montserrat
miércoles, 22 de julio de 2009
Hola des de Chaculá
Hola,
Fa ja uns dies que estic aquí a Chaculà i encara no havia escrit res, en part perquè se'm fa molt costa amunt escriure i en part perquè no havia tingut temps. Quan vas a les comunitats tornes tard, i normalment la oficina on utilitzem internet ja està tancada, però bueno ja estic aquí.
La casa de Chaculá, és molt bonica, i té el seu encant: esmorçar amb un cavall al teu costat que s'està menjant l'herba del jardí, sopar veient la posta de sol i un munt de coses més. A altres coses m'ha costat una mica més habituar-me (la letrina per exemple) però no res, amb 4 dies ja està. Ara mateix som 5 persones, Helena, Florian (que marxa demà) Don Chello, Carmen (voluntària espanyola que estarà una setmana) i jo.
Quan vaig arribar a Chaculá vaig pensar que era un poble boniquet, amb el seu encant però també que era pobre i amb molta manca de serveis (i ho és)però quan vas a les comunitats si que veus la pobresa cara a cara. Hi va haver una comunitat (San Jose Frontera) on hi havia un munt de nens petits desnutrits, semblava que tinguéssin 2 anys menys de la seva edat, a mi se'm trencava el cor quan els veia.
Diversos veins ens han convidat a dinar quan anem a les comunitats, estic segura que ens donen el més bo que tenen, encara que tinguin poc.
Aquest dissabte vaig anar amb APROSUVI a fer una donació d'aliments a l'aldea El Olvido. La donació era de MILPA de Burgos per sufragar els desastres que va produir la tormenta IKE l'any passat. Vam estar pràcticament tot el dia, va ser una experiència interessant, la mateixa COCODES de l'aldea té unes normes de qui pot rebre i qui no l'ajuda, hi ha algunes que jo no acabo d'entendre, però són les seves lleis, al final però, tot el poble va rebre l'ajuda.
Aquesta setmana em toca quedar-me a la clínica, perquè tots els promotors tenen un curs de capacitació a Huehue. De fet porto 2 dies malalta, ja he agafat la meva primera diarrea en tota regla! Avui ja és el tecer , espero que s'acabi aviat això! Aquest cap de setmana volia anar a Xela, però amb les condicions que estic m'hauré de quedar a caseta.
Fins aviat
Montserrat
Fa ja uns dies que estic aquí a Chaculà i encara no havia escrit res, en part perquè se'm fa molt costa amunt escriure i en part perquè no havia tingut temps. Quan vas a les comunitats tornes tard, i normalment la oficina on utilitzem internet ja està tancada, però bueno ja estic aquí.
La casa de Chaculá, és molt bonica, i té el seu encant: esmorçar amb un cavall al teu costat que s'està menjant l'herba del jardí, sopar veient la posta de sol i un munt de coses més. A altres coses m'ha costat una mica més habituar-me (la letrina per exemple) però no res, amb 4 dies ja està. Ara mateix som 5 persones, Helena, Florian (que marxa demà) Don Chello, Carmen (voluntària espanyola que estarà una setmana) i jo.
Quan vaig arribar a Chaculá vaig pensar que era un poble boniquet, amb el seu encant però també que era pobre i amb molta manca de serveis (i ho és)però quan vas a les comunitats si que veus la pobresa cara a cara. Hi va haver una comunitat (San Jose Frontera) on hi havia un munt de nens petits desnutrits, semblava que tinguéssin 2 anys menys de la seva edat, a mi se'm trencava el cor quan els veia.
Diversos veins ens han convidat a dinar quan anem a les comunitats, estic segura que ens donen el més bo que tenen, encara que tinguin poc.
Aquest dissabte vaig anar amb APROSUVI a fer una donació d'aliments a l'aldea El Olvido. La donació era de MILPA de Burgos per sufragar els desastres que va produir la tormenta IKE l'any passat. Vam estar pràcticament tot el dia, va ser una experiència interessant, la mateixa COCODES de l'aldea té unes normes de qui pot rebre i qui no l'ajuda, hi ha algunes que jo no acabo d'entendre, però són les seves lleis, al final però, tot el poble va rebre l'ajuda.
Aquesta setmana em toca quedar-me a la clínica, perquè tots els promotors tenen un curs de capacitació a Huehue. De fet porto 2 dies malalta, ja he agafat la meva primera diarrea en tota regla! Avui ja és el tecer , espero que s'acabi aviat això! Aquest cap de setmana volia anar a Xela, però amb les condicions que estic m'hauré de quedar a caseta.
Fins aviat
Montserrat
Hola a tots!
ens fa molta il·lusió saber que llegiu el blog i sobretot que ens escrigueu cosetes. Aquesta setmana estem treballant molt i arribem tard a l'oficina perquè les comunitats que anem a visitar estan lluny, el fet de compartir l'ordiandor entre 6 fa que no puguem escriure gaire així que de cara al cap de setmana us posarem al dia de la nostra primera setmana complerta a les comunitats de Cuilco.
Només dir que tot va molt bé, ens està agradant molt el contacte a les comunitats i aquí a l'oficina amb els companys l'ambient és molt maco.
Fins aviat!
Laia i Júlia
P.D que ningú es prepocupi! mengem molt i molt bé!
ens fa molta il·lusió saber que llegiu el blog i sobretot que ens escrigueu cosetes. Aquesta setmana estem treballant molt i arribem tard a l'oficina perquè les comunitats que anem a visitar estan lluny, el fet de compartir l'ordiandor entre 6 fa que no puguem escriure gaire així que de cara al cap de setmana us posarem al dia de la nostra primera setmana complerta a les comunitats de Cuilco.
Només dir que tot va molt bé, ens està agradant molt el contacte a les comunitats i aquí a l'oficina amb els companys l'ambient és molt maco.
Fins aviat!
Laia i Júlia
P.D que ningú es prepocupi! mengem molt i molt bé!
lunes, 20 de julio de 2009
La família de la María Inés
Va ser una bona idea quedar-nos a passar el cap de setmana a l'oficina de Cuilco per així conéixer una mica més la zona. Vam tenir la gran sort de conéixer la Susi, una de els noies que viuen a la casa que més aprop ens queda de la nostra. La Susi és una noia de la nostra edat que estudia, treballa i es fa càrrec del seu fill de dos anyets i dels seus germans més petits. Tot i que ella els dissabtes marxa a estudiar a Huhue, ens va invitar a dinar a casa seva amb la resta de la seva família. Dissabte cap a les dotze ens hi vam presentar i vam conéixer a 4 de les seves germanes, a un germà ( en total són 8 ) i a la seva mare. Van ser molt acollidors i la seva mare ens va portar a veure els animals que engreixa per després poder vendre, mentres ens explicava el difícil que va ser amb 8 fills separar-se d'un marit que la maltractava, i que no li passa res pels nens. La María Inés és mestra durant el matí a un poble proper i a les tardes es dedica a cultivar i mantenir els animals per poder vendre i treure una mica de diners. Dissabte es va aixecar molt aviat per anar a comprar un "Pollo criollo" per prepara-nos un caldo deliciós. Es va passar tot el matí preparant el dinar i no ens va deixar ajudar-la, però al final vam aconseguir ajudar a fer Tortillas, bé de fet només va ajudar la Laia...a mi se'm trencaven totes i vaig optar per parar de destrossar el menjar... A l'hora de dinar tant a la Laia i a mi sen's va fer una mica estrany i incòmode veure com els nostres bols sobreixien i tenien qusi bé tot el pollastre... el dinar estava boníssim i compartir-lo amb tots ells va ser una experiència molt maca. Tot i això la contradicció va ser gran: el dia que mes tipes ens hem quedat menjat ha estat el que hem anat a dinar a casa d'una família que ha de fer filigranes per mantenir-se... tota una mostra de generositat de part dels qui menys tenen.
La mare ens va explicar com, a pesar dels pocs recursos que tenen, tot ho dediquen a l'educació, ella té molt clar que el més important és que els seus fills estudin, adquireixin coneixements, i des d'aquets puguin decidir un camí o un altre. El que aquesta senyora fa, com tantes altres mares humils d'aquest món és molt admirable i sense cap mena de dubte una gran mostra d'amor cap a tots i cadascun dels seus fills. I realment això té els seus fruits, són una família molt unida i molt carinyosa, on entre tots es fan càrrec els uns dels altres i es respecten.
Avui ens han portat d'excursió a un poble que es diu Agua Caliente, a més o menys una hora d'aquí, es diu així perquè té unes aigües termals molt calentes ja que surten des d'un volcà. L'excursió ha estat molt agradable, érem uns 10 i altre cop ens han tractat com si fóssim dues més de la família. I la tornada, darrere de la camioneta veient el cel tot estrellat una experiència preciosa. Sense dubte una família a la que no oblidarem quan tornem cap a casa.
Júlia
sábado, 18 de julio de 2009
Primeres vivències a Cuilco
Hola a tots
Cuilco està en una zona més selvàtica i molt calurosa, com a cada lloc que hem visitat fins ara, el paissatge ens ha meravellat. La casa on estem, que és l'oficina de Ceiba a la regió, està molt bé. La Laia i jo tenim una habitació per nosaltres i a la cuina hi tenim nevera, fet que facilita molt el tema alimentació, conservació dels aliments... i com podeu veure, un ordinador amb internet! això sí que ha estat tota una sorpresa..un ja no es pot escapar de la tecnologia...suposso que el que és més diferent aquí és el lavabo, tenim un pom de dutxa a fora amb una aigua que surt moolt freda, però està molt bé perquè realment la calor apreta i una dutxa freda reconforta, i la letrina, no m'explaiaré en aquest tema...
A la casa durant la setmana hi som 5, Don Xella ( César,però ningú li diu així) que és un dels coordinadors de la regió que a més a més treballa a l'àrea de producció agropecuària, Don Pedro que és el promotor de Salut, María Ramírez, infemera i nosaltres dues. La veritat és que portem molts pocs dies de convivència però estem encantades, ens tracten molt bé, la María és molt dolça amb nosaltres i molt simpàtica i entre tots ens fem unes sopes de verduretes de la zona... feia molts dies que no menjàvem un plat de verdures! la veritat és que aquí s'està molt a gust i ara que ja es de nit refresca i a fora s'està molt bé veient el cel estrellat i moltes cuques de llum! feia anys que no en veia tantes! i, família, m'ha recordat molt als estius al mas...
Aquests dos primes dies hem visitat un parell de comunitats, el primer dia vam anar a la comunitat de "El Tablón" i com que aquesta setmana no tenim el cotxe per nosaltres, ens valem dels transportistes locals que per uns Quetzals et duen al loc i pel mateix preu tens aventura assegurada: anem en aquests cotxes que són com 4 per 4 i que al darrere tenen com una palanagana per posar-hi coses...i allí de peus, ven agafades,ni el Port Aventura! ells ja hi tenen molta pràctica, però nosaltres...
A on fem la reunió s'hi reuneix la gent, pot ser una escola o la casa d'algú, principalment s'hi agrupen dones i nens.
El primer que vam fer va ser presentar-nos, i he de dir que en el moment en que em va tocar a mi em vaig emocionar molt, no sé perquè, però era molt maco estar davant d'aquella gent, tots asseguts en rotllana i amb ganes de platicar amb nosaltres, els que em coneixeu ja sabeu que m'emociono facilment...però en aquest cas penso que estava justificat.
El problema és que la majoria tenen pressa per marxar per anar a cuinar o baixar al poble i voldrien que primer es passés la consulta per poder marxar i costa que atenguin a la xerrada. Quan vam acabar va arribar el moment de passar consulta, jo em pensava que la María i el Pedro aniríen passant i jo doncs els ajudaria o escoltaria..però no, va ser més o menys al revés, jo vaig anar passant consulta i ells em donaven suport a mi, però en fi, ara ja sóc metge no? els llocs on passem consulta són a cada comunitat diferents, ahir va ser una habitacioneta al costat de les aules perquè la xerrada era a l'escola i avui ha estat a dins la casa de la comadrona, damunt del seu llit i amb gallines, pollets i gossos entrant i sortint... i com ens queixem a vegades dels nostres CAPs!
Les sensacions han estat diverses, el primer dia ens vam adonar que la gent que venia, en la seva majora mares que duien els seus nens, pensaven que nosaltres els hi donaríem medicaments, i la majoria no estaven malalts i semblava que marxéssin decepcionats pel fet que no els donéssim medicines "quimiques", per sort no va venir cap cas greu. Avui ha estat diferent, també demanaven medicines però quan la María els hi explicava amb quins remeis tradicionals ho podien solventar semblaven satisfets. Avui ha vingut una dona amb una lesió a la pell, a la regió del nas... tenia tota la pinta de ser un carcinoma basocelular,quan li he comentat m'ha dit que a l'hospital ja i havien dit però que com que no tenia els diners per l'operació venia a veure si nosaltres li podiem treure...m'ha fet molta llàstima, l'hem intentat convéncer de que visités el centre públic del poble per veure si d'allí la derivaven a la ciutat però, com he dit abans, em quedo amb el dubte... També hem visitat dones embarassades que venen al control prenatal, és maco i estic apenent moltes coses amb la María.
Bé em sembla que de moment això és tot, aquí ja és negra nit i estic bastant cansada, ens aixequem aviat i també som al llit aviat..., però demà és dissabte i no hem de matinar. Al mig dia anem a casa des veïns a dinar, le seves filles són molt maques i ens han invitat i diumenge ens prenen d'excursió, la gent d'aquí són molt acollidors.
ATENCIÓ, no apte per maniatics...: la Laia i jo ja ens hem iniciat en la medicina tradicional...ahir hi havia un rusc d'abelles a la finestra i la María i el Pedro el van treure, van agafar-ne una part i la van posar a la graella de manera que en sortissin les larves, les van torrar bé i les van salar, diuen que va bé per la vista... i tenen gust a arròs inflat i són molt cruixents! ( sí sí ho heu entès bé, en vam menjar )
Júlia
Ja estem al poble de Cuilco, més concretament a la Aldea Ixmulej, que és el nostre camp base des d'on cada dia pugem a una comunitat diferent. Vam arribar dimecres després d'estar durant tot el dia en una altra manifestació com la de la Mesilla, però aquest cop es va tallar la Interamericana a varis punts i nosaltres vam estar a nivell del municipi de San Rafael Petzal, com el dia anterior va ser una jornada llarga, calurosa i dura però molt emotiva. Hi havia molta gent i sembla que la pressió del poble va tenir el seus fruits amb la firma d'alguns acords a la capital. Durant la manifestació va aparéixer un noi del poble que sembla que s'havia barallat amb altres nois i portava una ferida oberta al cap i molts cops pel cos, tothom es va amuntegar al seu voltant i la Laia i jo vam anar a veure que passava, i per primera vegada a la vida vaig fer allò de dir, "soy médico" bufff... com que aquell dia viatjavem ho duiem tot i allà enmig de tothom i amb l'ajuda de la Laia li vaig curar una mica la ferida però necessitava punts, el problema és que desconfiaven molt de nosaltres: dona, blanca, mai vista a la zona, no parla Mam... però amb l'ajuda de la gent de Ceiba els hi vam fer entendre que necessitava anar al "puesto de salud" del poble i el vam acompanyar, allà vaig fer la meva primera "intervenció" com a metge...si el pobre noi hagués vist com em tremolava el pols mentre el suturava... però tot va anar bé. La veritat, m'hagués agradat saber si ha evolucionat bé, aquí veus a la gent una vegada i ja està, mai més, i això se'm fa estrany i em preocupa.
Cuilco està en una zona més selvàtica i molt calurosa, com a cada lloc que hem visitat fins ara, el paissatge ens ha meravellat. La casa on estem, que és l'oficina de Ceiba a la regió, està molt bé. La Laia i jo tenim una habitació per nosaltres i a la cuina hi tenim nevera, fet que facilita molt el tema alimentació, conservació dels aliments... i com podeu veure, un ordinador amb internet! això sí que ha estat tota una sorpresa..un ja no es pot escapar de la tecnologia...suposso que el que és més diferent aquí és el lavabo, tenim un pom de dutxa a fora amb una aigua que surt moolt freda, però està molt bé perquè realment la calor apreta i una dutxa freda reconforta, i la letrina, no m'explaiaré en aquest tema...
A la casa durant la setmana hi som 5, Don Xella ( César,però ningú li diu així) que és un dels coordinadors de la regió que a més a més treballa a l'àrea de producció agropecuària, Don Pedro que és el promotor de Salut, María Ramírez, infemera i nosaltres dues. La veritat és que portem molts pocs dies de convivència però estem encantades, ens tracten molt bé, la María és molt dolça amb nosaltres i molt simpàtica i entre tots ens fem unes sopes de verduretes de la zona... feia molts dies que no menjàvem un plat de verdures! la veritat és que aquí s'està molt a gust i ara que ja es de nit refresca i a fora s'està molt bé veient el cel estrellat i moltes cuques de llum! feia anys que no en veia tantes! i, família, m'ha recordat molt als estius al mas...
Aquests dos primes dies hem visitat un parell de comunitats, el primer dia vam anar a la comunitat de "El Tablón" i com que aquesta setmana no tenim el cotxe per nosaltres, ens valem dels transportistes locals que per uns Quetzals et duen al loc i pel mateix preu tens aventura assegurada: anem en aquests cotxes que són com 4 per 4 i que al darrere tenen com una palanagana per posar-hi coses...i allí de peus, ven agafades,ni el Port Aventura! ells ja hi tenen molta pràctica, però nosaltres...
A on fem la reunió s'hi reuneix la gent, pot ser una escola o la casa d'algú, principalment s'hi agrupen dones i nens.
El primer que vam fer va ser presentar-nos, i he de dir que en el moment en que em va tocar a mi em vaig emocionar molt, no sé perquè, però era molt maco estar davant d'aquella gent, tots asseguts en rotllana i amb ganes de platicar amb nosaltres, els que em coneixeu ja sabeu que m'emociono facilment...però en aquest cas penso que estava justificat.
El problema és que la majoria tenen pressa per marxar per anar a cuinar o baixar al poble i voldrien que primer es passés la consulta per poder marxar i costa que atenguin a la xerrada. Quan vam acabar va arribar el moment de passar consulta, jo em pensava que la María i el Pedro aniríen passant i jo doncs els ajudaria o escoltaria..però no, va ser més o menys al revés, jo vaig anar passant consulta i ells em donaven suport a mi, però en fi, ara ja sóc metge no? els llocs on passem consulta són a cada comunitat diferents, ahir va ser una habitacioneta al costat de les aules perquè la xerrada era a l'escola i avui ha estat a dins la casa de la comadrona, damunt del seu llit i amb gallines, pollets i gossos entrant i sortint... i com ens queixem a vegades dels nostres CAPs!
Les sensacions han estat diverses, el primer dia ens vam adonar que la gent que venia, en la seva majora mares que duien els seus nens, pensaven que nosaltres els hi donaríem medicaments, i la majoria no estaven malalts i semblava que marxéssin decepcionats pel fet que no els donéssim medicines "quimiques", per sort no va venir cap cas greu. Avui ha estat diferent, també demanaven medicines però quan la María els hi explicava amb quins remeis tradicionals ho podien solventar semblaven satisfets. Avui ha vingut una dona amb una lesió a la pell, a la regió del nas... tenia tota la pinta de ser un carcinoma basocelular,quan li he comentat m'ha dit que a l'hospital ja i havien dit però que com que no tenia els diners per l'operació venia a veure si nosaltres li podiem treure...m'ha fet molta llàstima, l'hem intentat convéncer de que visités el centre públic del poble per veure si d'allí la derivaven a la ciutat però, com he dit abans, em quedo amb el dubte... També hem visitat dones embarassades que venen al control prenatal, és maco i estic apenent moltes coses amb la María.
Bé em sembla que de moment això és tot, aquí ja és negra nit i estic bastant cansada, ens aixequem aviat i també som al llit aviat..., però demà és dissabte i no hem de matinar. Al mig dia anem a casa des veïns a dinar, le seves filles són molt maques i ens han invitat i diumenge ens prenen d'excursió, la gent d'aquí són molt acollidors.
ATENCIÓ, no apte per maniatics...: la Laia i jo ja ens hem iniciat en la medicina tradicional...ahir hi havia un rusc d'abelles a la finestra i la María i el Pedro el van treure, van agafar-ne una part i la van posar a la graella de manera que en sortissin les larves, les van torrar bé i les van salar, diuen que va bé per la vista... i tenen gust a arròs inflat i són molt cruixents! ( sí sí ho heu entès bé, en vam menjar )
Júlia
miércoles, 15 de julio de 2009
El agua y las tierras no se venden, se defienden
Hola a tots
Avui ens hem aixecat a les quatre del matí per, juntament amb molts companys de CEIBA, dirigir-nos una concentració social que ha tingut lloc al punt fronterer amb Mexic de La Mesilla.
La concentració estava convocada per la "Asamblea departamental por la defensa de los recursos naturales" y el "Consejo de los pueblos de occidente por la defensa del territorio", i tenia com a objectiu fer sentir la seva veu en contra de l'actuació governamental en l'explotació dels recursos naturals del país, com són l'obertura de mines a cel obert o la intal.lació de plantes hidroelectiques, i la vulneració dels drets humans al país.
A tot al país s'han dut a terme també altres manifestacions i es comptabilitza que hi han participat un total d'unes 10.000 persones. A la Mesilla no sabem ben bé quanta gent hi havia pero els que hi eren han vingut de totes parts del departament, alguns havent hagut de fer un viatge de fins a 9 hores per assistir-hi. Us imagineu quants de nosaltres assistiríem a una manifestació si haguéssim de fer tot un dia de camí per arribar al lloc on es realitza?
Ha estat un dia molt emocionant, veure a gent de comunitats molt llunyanes vinguts per alcar la seva veu en defensa dels seus drets i de la terra que els permet subsistir és tot un exercici de democracia en un país on fins ara aquesta no ens ha mostrat la seva millor cara.
Si una cosa ens ha sorpres i podem dir que entristit ha estat la inexistent presencia dels mitjans de comunicació. Així actuen aquí: si no hi són ningú podrá saber que ha passat i si ningú ho sap ningú es fa preguntes... així que realment pensem que no sabem fins a quin punt el que s'ha fet avui, com a mínim l'acte a la Mesilla, tindra alguna mena de repercussió en la presa de decisions del gobern o influira en l'opinió pública de la resta del país.
Pengem algunes fotos de la jornada
Laia i Júlia
Avui ens hem aixecat a les quatre del matí per, juntament amb molts companys de CEIBA, dirigir-nos una concentració social que ha tingut lloc al punt fronterer amb Mexic de La Mesilla.
La concentració estava convocada per la "Asamblea departamental por la defensa de los recursos naturales" y el "Consejo de los pueblos de occidente por la defensa del territorio", i tenia com a objectiu fer sentir la seva veu en contra de l'actuació governamental en l'explotació dels recursos naturals del país, com són l'obertura de mines a cel obert o la intal.lació de plantes hidroelectiques, i la vulneració dels drets humans al país.
A tot al país s'han dut a terme també altres manifestacions i es comptabilitza que hi han participat un total d'unes 10.000 persones. A la Mesilla no sabem ben bé quanta gent hi havia pero els que hi eren han vingut de totes parts del departament, alguns havent hagut de fer un viatge de fins a 9 hores per assistir-hi. Us imagineu quants de nosaltres assistiríem a una manifestació si haguéssim de fer tot un dia de camí per arribar al lloc on es realitza?
Ha estat un dia molt emocionant, veure a gent de comunitats molt llunyanes vinguts per alcar la seva veu en defensa dels seus drets i de la terra que els permet subsistir és tot un exercici de democracia en un país on fins ara aquesta no ens ha mostrat la seva millor cara.
Si una cosa ens ha sorpres i podem dir que entristit ha estat la inexistent presencia dels mitjans de comunicació. Així actuen aquí: si no hi són ningú podrá saber que ha passat i si ningú ho sap ningú es fa preguntes... així que realment pensem que no sabem fins a quin punt el que s'ha fet avui, com a mínim l'acte a la Mesilla, tindra alguna mena de repercussió en la presa de decisions del gobern o influira en l'opinió pública de la resta del país.
Pengem algunes fotos de la jornada
Laia i Júlia
lunes, 13 de julio de 2009
El Chuj o Temascal
A Todos Santos també vam poder disfrutar de la sauna tradicional maya. Ens vam dirigir a casa de la senyora Dominga ja que la Luisa ens va recomanar que si ho provavem, que ho provessim allí. Quan vam arribar vam estar una hora ben bona espernat que s'acabés de preparar i vam tenir una conversa molt agradable amb tota la família, que com tothom fins ara aquí, van ser molt amables i ens van oferir café i una Refacción. El Chuj és una sauna pero diferent a les nostres... es tracta d'una cabanya feta d'adobe on a dins hi ha unes brases amb pedres damunt que es calenten, una olla amb aigua calenta per anar fent vapor i un banquet on s'asseu la gent, i deu tenir mig metre d'alcada. Vam estar cosa de 50 minuts relaxades a dins amb el soroll dels animals de fons i finalment...la pluja! qui necessita anar a la dutxa d'aigua freda al sortir si la mateixa naturalesa te la proporciona? com va dir la cunyada de la senyora Dominga..."se van a dar un baño natural de vuelta..." tot s'ha de dir, es van oferir a acompanyar-nos fins al poble amb paraigues.
I fins aquí una altra de les nostres experiencies..aquesta sens dubte molt relaxant...
Júlia
I fins aquí una altra de les nostres experiencies..aquesta sens dubte molt relaxant...
Júlia
domingo, 12 de julio de 2009
De Huehue a Todos Santos Cuchumatan
Hola a tots,
El divendres cap al migdia la Júlia i jo vam decidir, recomanades per Luisa, anar cap al poble de Todos Santos Cuchumatan. Així que motxilla a l'esquena ens vam dirigir cap a la terminal de Huehue per agafar el ruletero que ens portès fins allí.
Al sortir de la ciutat, l'autobús es va començar a enfilar carretera-camí amunt, passant per entre boscos i casetes humils. A mesura que avançavem les vistes des de la finestra s'anavem fent més impressionants. Des d'allí es podia veure tota la vall que hi ha als peus dels "Cuchumatanes". La ciutat de Huehue, i els camps que l'envolen. Poc poc la pluja i la boira es feien més presents, pero tot plegat tenia el seu encant. Després d'una estona de pujada, vam arribar a un altiplà molt bonic, roques negres i prats verds es barrejaven amb les casetes que hi havia pels dos costats de la carretera. També es començàven a veure els vestits típics de la gent de la zona.
Poc després les condicions del camí van empitjorar i els sotracs eren considerables, però va ser divertit. La veritat es que no estavem del tot tranquil·les, però això també li donava certa emoció al vaitge, més valia pensar en positiu... També agraïm la presència a les biodramines que van acompanyar a la Júlia en el viatge!
Al fi vam arribar a Todos Santos Cuchumatán, ja ens començavem a preguntar on deuria d'estar el poble, i... just dir-ho al fons el vam veure rodejat de muntanyes molt altes i emboirades. La primera impressió va ser bona i ens va agradar molt. Un cop allí vam anar en busca de l'hotel que ens havia comentat la Luisa, l'Hotel Mam, en ple centre i amb vistes al poble i a les muntanyes. Allà ens vam relaxar, després d'un contundent sopar a base d'ous amb xoriço, frijoles i tortillas. I es que amb aquest menjar costa trobar a faltar el de casa!!
Al dia següent ens esperava una excursió per les muntanyes dels voltants, acompanyada d'histories explicades per José, que narraven una realitat del passat de Guatemala que cal conèixer, i que la Júlia us explica amb detall.
Després, vam disfrutar del mercat del poble, que s'estenia pels carrers centrals. Tot era moviment, es veia gent de totes les edats amb el vestit tradicional. Els homes amb pantalons ratllats vermells i blancs, camisa ratallada blanca i barret. I les amb els huipils característics i faldilles per sota dels genolls blaves.
Parades per tot arreu, on es venien productes varis, verdures, roba, però la que més ens va cridar més l'atenció, va ser una en que es venien diversos medicaments, pastilles, sobres... com si es tractés d'una farmàcia ambulant, molt soprenent.
I bé, fins aquí la nostra experiència en aquest poble entremig de les muntanyes, que tot i el pas dels anys conserva el vestit tradicional, i que ha lluitat i continua fent-ho per millorar els drets i les condicions de vida dels seus habitants.
Laia
El divendres cap al migdia la Júlia i jo vam decidir, recomanades per Luisa, anar cap al poble de Todos Santos Cuchumatan. Així que motxilla a l'esquena ens vam dirigir cap a la terminal de Huehue per agafar el ruletero que ens portès fins allí.
Al sortir de la ciutat, l'autobús es va començar a enfilar carretera-camí amunt, passant per entre boscos i casetes humils. A mesura que avançavem les vistes des de la finestra s'anavem fent més impressionants. Des d'allí es podia veure tota la vall que hi ha als peus dels "Cuchumatanes". La ciutat de Huehue, i els camps que l'envolen. Poc poc la pluja i la boira es feien més presents, pero tot plegat tenia el seu encant. Després d'una estona de pujada, vam arribar a un altiplà molt bonic, roques negres i prats verds es barrejaven amb les casetes que hi havia pels dos costats de la carretera. També es començàven a veure els vestits típics de la gent de la zona.
Poc després les condicions del camí van empitjorar i els sotracs eren considerables, però va ser divertit. La veritat es que no estavem del tot tranquil·les, però això també li donava certa emoció al vaitge, més valia pensar en positiu... També agraïm la presència a les biodramines que van acompanyar a la Júlia en el viatge!
Al fi vam arribar a Todos Santos Cuchumatán, ja ens començavem a preguntar on deuria d'estar el poble, i... just dir-ho al fons el vam veure rodejat de muntanyes molt altes i emboirades. La primera impressió va ser bona i ens va agradar molt. Un cop allí vam anar en busca de l'hotel que ens havia comentat la Luisa, l'Hotel Mam, en ple centre i amb vistes al poble i a les muntanyes. Allà ens vam relaxar, després d'un contundent sopar a base d'ous amb xoriço, frijoles i tortillas. I es que amb aquest menjar costa trobar a faltar el de casa!!
Al dia següent ens esperava una excursió per les muntanyes dels voltants, acompanyada d'histories explicades per José, que narraven una realitat del passat de Guatemala que cal conèixer, i que la Júlia us explica amb detall.
Després, vam disfrutar del mercat del poble, que s'estenia pels carrers centrals. Tot era moviment, es veia gent de totes les edats amb el vestit tradicional. Els homes amb pantalons ratllats vermells i blancs, camisa ratallada blanca i barret. I les amb els huipils característics i faldilles per sota dels genolls blaves.
Parades per tot arreu, on es venien productes varis, verdures, roba, però la que més ens va cridar més l'atenció, va ser una en que es venien diversos medicaments, pastilles, sobres... com si es tractés d'una farmàcia ambulant, molt soprenent.
I bé, fins aquí la nostra experiència en aquest poble entremig de les muntanyes, que tot i el pas dels anys conserva el vestit tradicional, i que ha lluitat i continua fent-ho per millorar els drets i les condicions de vida dels seus habitants.
Laia
Todos Santos
La senyora Antonia amb un dels Huipils que li vam comprar
El mercat
A qualsevol hora estava ple...
El José Calmo Cruz
Algun moment de l'excursió
Un sastre cosint els pantalons típics dels homes de Todos Santos
Vista des de l'hotel Mam
L'autobús que ens va dur a Todos Santos a través dels Cuchumatanes...
Cuatre histories...
Aquest cap de setmana la Laia i jo hem viatjat fins a un poble situat en una vall enmig dels Cuchumatanes, Todos Santos Cuchumatan. Gracies a les indicacions de la Luisa hem pogut dormir a l'hotel que és propietat d'un dels liders de la comunitat, el professor Jose Calmo Cruz. Ell mateix dissabte ens va guiar en una excursió preciosa per la muntanya, fins al que a la zona anomenen "La puerta al cielo" i des d'on, si tens bona sort i no hi ha boira, hi ha unes vistes magnífiques dels volcans de la zona, nosaltres no vam tenir sort... hi ha havia molta boira i no vam veure gairebe res... pero si algna cosa va ser impactant de l'excursió, a banda del magnífic paissatge va ser escoltar al José. El seu passat no va ser facil i durant la caminata a les muntanyes ens va explicar varies estapes del seu passat que malauradament tanta gent d'aquest país també podria explicar.
Primer ens va explicar un fet passat l'any 2000 al poble que nosaltres ja haviem llegit a la guia. Resulta que per aquells moments la premsa divulgava notícies de robatoris de nens indígenes per part d'extrangers, fins i tot es parlava d'autobusos fantasmes que anaven a les escoles a recollir nens... la psicosi doncs era important als poblats de la zona. Un dia al poble van arribar un grup de turistes japonesos, gent que a aquesta zona no es veu gaire, anaven amb mascaretes i no es podien comunicar gaire amb la poblacio. A un dels carrers principals del poble hi havia una noieta amb un nen petit carregat a l'esquena que no parava de plorar i un dels turistes el va voler calmar donant-li una golosina, la noia es va pensar que li volien robar la criatura i va comencar a cridar fins que es va acumular una multitud de locals al voltant, i davant la impossibilitat per part de les dues parts d'entendre's, van acabar linxant al turista fins a matar-lo. El José ens va explicar que quan ell es va assabentar de la notícia va anar amb un parell d'homes mes del poble i un megafon a calmar la multitud, va ser massa tard per salvar la vida al turista pero van arribar a temps per protegir a la resta del grup, que dalt de l'autobús ja estaven sent assetjats... explica en José que dies després es veia gent al poble plorant pel que havia passtat i que la població estava molt penedida. Avui encara quan baixen aqui a Huhue es senten dir per part d'altra gent " mata chinos". És una historia molt trista per l'evitable que era.
Camí amunt ens va explicar les migracions de gent de la zona cap a la costa sud per treballar en la temporada del cotó . Explicava com ploren els vells del poble quan veuen marxar les famílies, perque ells ja han viscut aquesta migracio i saben que no reporta res del que prometen. Un cop els convencen de marxar, famílies senceres pugen a camions com si fóssin animals i són duts a les finques del sud. Alla han de treballar de sol a sol i son alimentats nomes amb frijol, veuen aigua que ells mateixos inevitablement contaminem amb les sevs defecacions perque obviamnet no tenen lavabos i molts nens acaben morint. També explicava com, mentres treballen, passen avionetes fumigadores sense tenir en compte que el camp és ple de gent. Logicament els paguen el que volen i com que la majoria no saben ni llegir ni escriure no poden reclamar, i així pagant poc s'asseguren que la gent es quedi més temps a treballar perque amb el que els hi donen no en tenen ni per tornar a l'altipla. En fi una forma d'explotació il.legal que esta passant encara any rere any al país de manera totalment impune.
La població de Todos Santos va patir molt durant la guerra civil, i en José ens va explicar els fets del 1981 que ell va viure en primera persona. Feia anys que la guerrilla preparava gent al poble, feien classes teoriques, parlaven de la teoria marxista, de com s'hauria d'organitzar el país, i en les classes practiques aprenien a utilitzar fusells i a defensar-se; el que al poble no sabien és que l'exercit tenia espies que participaven en totes aquestes activitats. L'any 81 l'exercit va entrar al poble i va dir que volia formar un grup d'habitants perque protegśsin el poble de la guerrilla, a la placa del poble van anar cridant noms i anaven seprant aquests dels altres.. en José ens va explicar que van cridar el nom del seu pare varies vegades pero ell no hi va anar... un cop havien ajuntat unes 100 persones se les van emportar, les van acusar de formar part de la guerrilla i les van torturar fins a la mort. El José explicava que des del poble se sentien els crits de la gent i que un cop morien, l'exercit llencava els seus cadavers al poble, un petit grup als quals acusaven de ser els liders de la guerrilla els van prendre caminant i els van anar torurant fins a morir. A partir de llavors els habitants del poble van fugir. Un grup liderat pel pare de José i altres homes van fugir a refugiar-se a les muntanyes i amb el que cadascú podia aportar van sobreviure una temporada; va arribar pero un moment en que ja no tenien menjar i es van anar dispersant. En José i la seva família van optar per marxar cap a Mexic, pero abans van voler passar pel poble a recollir uns quants diners que els hi quedaven, un cop a la casa la seva mare es va posar a cuinar per alimentar el germa petit que tenia gana i plorava desconsoladament. L'exercit va veure sortir fum de la ximeneia, van anar cap a la casa i va detenir el seu pare davant els plors de tots els fills i les súpliques de la mare, que agafada a les cames dels militars pregava perque alliberéssin el seu marit. Se'l van emportar a un carreró i davant de la seva familia el van torturar fins que i com va dir el José: " hasta que al fin le dispararon en la cara y murió". Ell llavors tenia onze anys i la seva mare el va fer l'home de la familia, onze anys... només era un nen quan va haver de guiar a la seva mare i als seus germans cap a Mexic, on van sobreviure treballant en la construccio i sota grans discriminacions, fins que van poder tornar a Guatemala en el segon grup de retornats que es van organitzar per negociar les condicions amb el gobern i l'ACNUR. Aquí en podeu trobar més informació: http://www.acnur.org/publicaciones/SRM/cap62.htm
En José no va explicar la historia amb dramatisme, i jo tampoc ho prentenc, pero ja que us anem explicant les nostres experiencies, penso que el que ell ens va explicar s'ha de saber. Aquest home ha viscut situacions molt dures durant la seva vida que molts guatemaltecs comparteixen i que malauradament la majoria no coneixem, aqui doncs la nostra primera aportació a donar veu a conflictes que no haurien de quedar enterrats pel pas del temps.
L'últim que ens va explicar va ser com entre ell i altres homes del poble van aconseguir prohibir la venta d'alcohol al poble. Abans el carrer principal del poble estava ple de cantines, que fins i tot tenien llits perque els borratxos s'hi quedéssin a dormir... el problema de l'alcoholisme és molt greu a les poblacions de l'altipla i la mesura que ells van prendre a la seva comunitat va ser molt important. El José és professor i veia que molts nens anaven a l'escola i no rendien, quan indagava en el problema s'adonava que molts tenien pares alcoholics i que molts d'aquests nens feia potser dies que no menjaven o els seus pares els pegaven. Van decidir primer dialogar amb les cantines perque els mateixos negocis escollisin a qui venien alcohol i a qui no, pero davant la negativa d'aquests a posar fre a l'alcoholisme, van decidir tirar endevant una consulta popular, que va evidenciar el descontentament del poble pel problema. Tot i aixo l'alcalde, que rebia diners de les cantines, es va negar a prohibir la venta d'alcohol al poble alegant que el consum d'alcohol era molt beneficiós per les dones embarassades!! l'home es devia pensar que fent creure aixo a la gent, aquesta no voldria el tancament de les cantines, pero la gent no estava tant desinformada com l'alcalde es pensava i molts havien presenciat les xerrades que els promotors de salut havien fet sobre el problema de l'alcoholisme...quan van sentir dir aixo a l'alcalde es van indignar molt i van demanar la seva dimissó... al final van aconseguir prohibir l'alcohol i la veritat és que nosaltres hem trobat el poble molt tranquil, dels més nets que hem vist fins ara i amb una gent encantadora i molt acollidora.
Bé ja veieu que la caminata va ser molt enriquidora, la veritat és que el José és una persona amb un passat molt dur, pero amb molta forca i amb ganes de tirar endevant la seva comunitat, i d'explicar la seva historia perque no s'oblidi ni es repeteixi. Estem molt contentes d'haver conegut Todos Santos i la seva gent, sense dubte una experiencia preciosa.
Júlia.
Primer ens va explicar un fet passat l'any 2000 al poble que nosaltres ja haviem llegit a la guia. Resulta que per aquells moments la premsa divulgava notícies de robatoris de nens indígenes per part d'extrangers, fins i tot es parlava d'autobusos fantasmes que anaven a les escoles a recollir nens... la psicosi doncs era important als poblats de la zona. Un dia al poble van arribar un grup de turistes japonesos, gent que a aquesta zona no es veu gaire, anaven amb mascaretes i no es podien comunicar gaire amb la poblacio. A un dels carrers principals del poble hi havia una noieta amb un nen petit carregat a l'esquena que no parava de plorar i un dels turistes el va voler calmar donant-li una golosina, la noia es va pensar que li volien robar la criatura i va comencar a cridar fins que es va acumular una multitud de locals al voltant, i davant la impossibilitat per part de les dues parts d'entendre's, van acabar linxant al turista fins a matar-lo. El José ens va explicar que quan ell es va assabentar de la notícia va anar amb un parell d'homes mes del poble i un megafon a calmar la multitud, va ser massa tard per salvar la vida al turista pero van arribar a temps per protegir a la resta del grup, que dalt de l'autobús ja estaven sent assetjats... explica en José que dies després es veia gent al poble plorant pel que havia passtat i que la població estava molt penedida. Avui encara quan baixen aqui a Huhue es senten dir per part d'altra gent " mata chinos". És una historia molt trista per l'evitable que era.
Camí amunt ens va explicar les migracions de gent de la zona cap a la costa sud per treballar en la temporada del cotó . Explicava com ploren els vells del poble quan veuen marxar les famílies, perque ells ja han viscut aquesta migracio i saben que no reporta res del que prometen. Un cop els convencen de marxar, famílies senceres pugen a camions com si fóssin animals i són duts a les finques del sud. Alla han de treballar de sol a sol i son alimentats nomes amb frijol, veuen aigua que ells mateixos inevitablement contaminem amb les sevs defecacions perque obviamnet no tenen lavabos i molts nens acaben morint. També explicava com, mentres treballen, passen avionetes fumigadores sense tenir en compte que el camp és ple de gent. Logicament els paguen el que volen i com que la majoria no saben ni llegir ni escriure no poden reclamar, i així pagant poc s'asseguren que la gent es quedi més temps a treballar perque amb el que els hi donen no en tenen ni per tornar a l'altipla. En fi una forma d'explotació il.legal que esta passant encara any rere any al país de manera totalment impune.
La població de Todos Santos va patir molt durant la guerra civil, i en José ens va explicar els fets del 1981 que ell va viure en primera persona. Feia anys que la guerrilla preparava gent al poble, feien classes teoriques, parlaven de la teoria marxista, de com s'hauria d'organitzar el país, i en les classes practiques aprenien a utilitzar fusells i a defensar-se; el que al poble no sabien és que l'exercit tenia espies que participaven en totes aquestes activitats. L'any 81 l'exercit va entrar al poble i va dir que volia formar un grup d'habitants perque protegśsin el poble de la guerrilla, a la placa del poble van anar cridant noms i anaven seprant aquests dels altres.. en José ens va explicar que van cridar el nom del seu pare varies vegades pero ell no hi va anar... un cop havien ajuntat unes 100 persones se les van emportar, les van acusar de formar part de la guerrilla i les van torturar fins a la mort. El José explicava que des del poble se sentien els crits de la gent i que un cop morien, l'exercit llencava els seus cadavers al poble, un petit grup als quals acusaven de ser els liders de la guerrilla els van prendre caminant i els van anar torurant fins a morir. A partir de llavors els habitants del poble van fugir. Un grup liderat pel pare de José i altres homes van fugir a refugiar-se a les muntanyes i amb el que cadascú podia aportar van sobreviure una temporada; va arribar pero un moment en que ja no tenien menjar i es van anar dispersant. En José i la seva família van optar per marxar cap a Mexic, pero abans van voler passar pel poble a recollir uns quants diners que els hi quedaven, un cop a la casa la seva mare es va posar a cuinar per alimentar el germa petit que tenia gana i plorava desconsoladament. L'exercit va veure sortir fum de la ximeneia, van anar cap a la casa i va detenir el seu pare davant els plors de tots els fills i les súpliques de la mare, que agafada a les cames dels militars pregava perque alliberéssin el seu marit. Se'l van emportar a un carreró i davant de la seva familia el van torturar fins que i com va dir el José: " hasta que al fin le dispararon en la cara y murió". Ell llavors tenia onze anys i la seva mare el va fer l'home de la familia, onze anys... només era un nen quan va haver de guiar a la seva mare i als seus germans cap a Mexic, on van sobreviure treballant en la construccio i sota grans discriminacions, fins que van poder tornar a Guatemala en el segon grup de retornats que es van organitzar per negociar les condicions amb el gobern i l'ACNUR. Aquí en podeu trobar més informació: http://www.acnur.org/publicaciones/SRM/cap62.htm
En José no va explicar la historia amb dramatisme, i jo tampoc ho prentenc, pero ja que us anem explicant les nostres experiencies, penso que el que ell ens va explicar s'ha de saber. Aquest home ha viscut situacions molt dures durant la seva vida que molts guatemaltecs comparteixen i que malauradament la majoria no coneixem, aqui doncs la nostra primera aportació a donar veu a conflictes que no haurien de quedar enterrats pel pas del temps.L'últim que ens va explicar va ser com entre ell i altres homes del poble van aconseguir prohibir la venta d'alcohol al poble. Abans el carrer principal del poble estava ple de cantines, que fins i tot tenien llits perque els borratxos s'hi quedéssin a dormir... el problema de l'alcoholisme és molt greu a les poblacions de l'altipla i la mesura que ells van prendre a la seva comunitat va ser molt important. El José és professor i veia que molts nens anaven a l'escola i no rendien, quan indagava en el problema s'adonava que molts tenien pares alcoholics i que molts d'aquests nens feia potser dies que no menjaven o els seus pares els pegaven. Van decidir primer dialogar amb les cantines perque els mateixos negocis escollisin a qui venien alcohol i a qui no, pero davant la negativa d'aquests a posar fre a l'alcoholisme, van decidir tirar endevant una consulta popular, que va evidenciar el descontentament del poble pel problema. Tot i aixo l'alcalde, que rebia diners de les cantines, es va negar a prohibir la venta d'alcohol al poble alegant que el consum d'alcohol era molt beneficiós per les dones embarassades!! l'home es devia pensar que fent creure aixo a la gent, aquesta no voldria el tancament de les cantines, pero la gent no estava tant desinformada com l'alcalde es pensava i molts havien presenciat les xerrades que els promotors de salut havien fet sobre el problema de l'alcoholisme...quan van sentir dir aixo a l'alcalde es van indignar molt i van demanar la seva dimissó... al final van aconseguir prohibir l'alcohol i la veritat és que nosaltres hem trobat el poble molt tranquil, dels més nets que hem vist fins ara i amb una gent encantadora i molt acollidora.
Bé ja veieu que la caminata va ser molt enriquidora, la veritat és que el José és una persona amb un passat molt dur, pero amb molta forca i amb ganes de tirar endevant la seva comunitat, i d'explicar la seva historia perque no s'oblidi ni es repeteixi. Estem molt contentes d'haver conegut Todos Santos i la seva gent, sense dubte una experiencia preciosa.
Júlia.
viernes, 10 de julio de 2009
Si alguna cosa ens ha sorpes fins ara, han estat els agents de seguretat que hi ha als bancs, als caixers automatics i fins i tot a algunes farmacies. La veritat es que fan respecte i fins i tot una mica de por, perque alguns porten ja no pistoles, sino metralladores... em sembla que mai havia vist una d'aquestes armes des de tant a la vora.
Júlia
Júlia
jueves, 9 de julio de 2009
FELIZ CONTACTO MAYA
En Milpa Tarragona nos alegramos de este vuestro primer y real contacto con la gente de las comunidades. Os felicitamos por ello y os deseamos también un estupendo comienzo de vuestro trabajo profesional.
Primer contacte amb la gent maya
Avui ha estat un dia especial. De bon mati hem sabut que avui a Huhuetenango es celebrava la "Entrega de diplomas de sexto de primaria". Es tractava de l'acte de cloenda d'un projecte executat per CEIBA i una altra ONG local, amb el suport economic d' Oxfam i la Unio Europea. El projecte ha durat 3 anys i ha consistit, a grans trets, en escolaritzar les dones, ja fossin joves o ancianes, de es comunitats rurals del departament de Huhuetenango per reduir l'analfabetisme a aquesta zona del pais i disminuir doncs tot tipus d'abusos legals i burocratics que fins ara s'han produit sobre aquestes comunitats, posant per exemple la signatura de papers que els exposava a la perdua de terres, sense saber que estaven firmant.
Ha estat realment emotiu veure tanta gent, majoritariament dones i criatures, vingudes de molts poblats, alguns llunyans, per celebrar aquesta fita que han aconseguit amb voluntat i sacrifici. Amb la voluntat de millorar les seves condicions, pero sobretot de millorar les condicions de les seves families, dels mes petits. Realment impacta i es precios veure com la gent s'uneix per defensar els que son els drets de qualsevol persona en aquest planeta.
Abans de la festa hem dinat tots aqui, a les oficines de CEIBA i ha estat molt maco, la majoria se sentien intrigats en veuren's, ens seguien amb la mirada i la majoria et feien un ampli somriure quan creuaves una mirada.
Despres del dinar ens hem dirigit a les oficines municipals on s'ha celebrat l'entrega. Hem tingut l'oportunitat de sentir ja els primers discursos combatius, amb missatges clars i potents: "l'analfabetisme es el poder dels rics", "ser analfabet no vol dir ser ignorant", i "les dones al poder per tirar endevant Guatemala".
Quan s'ha acabat l'acte hem tornat tots a les oficines de CEIBA i hem fet una "refaccion" el que per nosaltres es el berenar i tambe l'esmorzar de mig mati. En aquesta estona ja hem adquirit mes contacte amb la gent, ens feien preguntes, reien amb nosaltres i s'interessaven molt per saber d'on veniem i com de lluny estava Espanya. Ha estat molt agradable. Hem pogut comencar a distingir comunitats segons el colors dels seus huipils, el tipus de recollit del cabell... i tambe hem tingut l'oportnitat de coneixer mes gent de CEIBA.
Tot aixo ha estat acompanyat de pluja gairebe constant...
Pengem fotos de la festa.
Julia
martes, 7 de julio de 2009
Huehuetenango
Hola a tots,
ja som a Huehue! avui aviat ens hem dirigit cap a la terminal d'Antigua per dirigir-nos a Chimaltenango. Per fi la nostra primera experiencia amb els ruleteros o camionetas ( no se ben be que es que!). Quan arribes a la terminal hi ha un caos d'autobusos i a cada un una persona cridant la direccio del bus... venen cap a tu i si coincideix que es el teu, t'agafen les coses i cap amunt! en el nostre cas l'home ha agafat les tres motxilles alhora, ha pujat a l'escala i les ha carregat, nosaltres ens hem quedat impactades ja que amb prou feines cadascuna podia amb la seva...
El primer tram del viatge ah estat Antigua-Chimal, un cop alla hem aconseguit trobar les oficnes de Ceiba, i he de dir que ho hem fet forca be! des del "Pollo rey" una quadra per sobre del super 24...i si ho hem trobat! alla hem conegut a la Vanessa, que ha estat molt amable i acollidora, pero al final no ens hem quedat cap dia a casa d'ella perque ja havien parlat que si voliem pujar ja avui cap a Huehue ja ens esperaven. I aixi ho hem fet, un altre cop cap al ruletero ( en aquest ja no s'hi veien turistes...) i muntanyes amunt fina a 4 caminos on hem fet transbordament per arribar finalment a Huehue. Per cert es genial quan l'autobus fa una pausa i s'omple de venedors de menjar ambulant...hi havia mes gent venent que passatgers!
El viatge ha estat mogut pero precios, el paisatge era fantastic, les munyanes, el verd, els camps de blat de moro i altres conreus i la gent treballant-hi, ja som a Guatemala! A mesura que ens hem allunyat d'Antigua hem anat veient un altra realitat...mes pobresa, mes bruticia, mes caos... en definitiva un mon molt diferent al que nosaltres estem acostumades.
I per fi hem conegut en Chepe Ros, que ens ha vingut a buscar a la terminal i ens ha dut a l'oficina de Ceiba, on despres d'una bona menjada a base de tortitas, frijol, platan i ous ( tot bonissim ) ens disposem a descansar. Dema a les 8, reunio amb el Chepe per parlar ja del que interessa, els projectes i les nostres tasques.
I ara a descansar...
P.D perdoneu les faltes..no trobo els accents!
Julia
ja som a Huehue! avui aviat ens hem dirigit cap a la terminal d'Antigua per dirigir-nos a Chimaltenango. Per fi la nostra primera experiencia amb els ruleteros o camionetas ( no se ben be que es que!). Quan arribes a la terminal hi ha un caos d'autobusos i a cada un una persona cridant la direccio del bus... venen cap a tu i si coincideix que es el teu, t'agafen les coses i cap amunt! en el nostre cas l'home ha agafat les tres motxilles alhora, ha pujat a l'escala i les ha carregat, nosaltres ens hem quedat impactades ja que amb prou feines cadascuna podia amb la seva...
El primer tram del viatge ah estat Antigua-Chimal, un cop alla hem aconseguit trobar les oficnes de Ceiba, i he de dir que ho hem fet forca be! des del "Pollo rey" una quadra per sobre del super 24...i si ho hem trobat! alla hem conegut a la Vanessa, que ha estat molt amable i acollidora, pero al final no ens hem quedat cap dia a casa d'ella perque ja havien parlat que si voliem pujar ja avui cap a Huehue ja ens esperaven. I aixi ho hem fet, un altre cop cap al ruletero ( en aquest ja no s'hi veien turistes...) i muntanyes amunt fina a 4 caminos on hem fet transbordament per arribar finalment a Huehue. Per cert es genial quan l'autobus fa una pausa i s'omple de venedors de menjar ambulant...hi havia mes gent venent que passatgers!
El viatge ha estat mogut pero precios, el paisatge era fantastic, les munyanes, el verd, els camps de blat de moro i altres conreus i la gent treballant-hi, ja som a Guatemala! A mesura que ens hem allunyat d'Antigua hem anat veient un altra realitat...mes pobresa, mes bruticia, mes caos... en definitiva un mon molt diferent al que nosaltres estem acostumades.
I per fi hem conegut en Chepe Ros, que ens ha vingut a buscar a la terminal i ens ha dut a l'oficina de Ceiba, on despres d'una bona menjada a base de tortitas, frijol, platan i ous ( tot bonissim ) ens disposem a descansar. Dema a les 8, reunio amb el Chepe per parlar ja del que interessa, els projectes i les nostres tasques.
I ara a descansar...
P.D perdoneu les faltes..no trobo els accents!
Julia
domingo, 5 de julio de 2009
Antigua
Hola a tots, pengem un es quantes imatges d'Antigua. Ahir es va reunir ja amb nosaltres la Montse de Lleida i avui les tres visitarem la ciutat a l'espera ja de demà pujar cap a Chimaltenango i conéixer Ceiba. esperem poder cntinuar comunicant-vos amb vosaltres a través del blog, segurmanet no tan sovint, però amb moltes més coses per explicar.
La foto deel concert correspon a una orquestra d'un petit poble de Chimaltenango, que gràcies a la tenacitat i voluntat dels seus habitants i a l'ajuda d'una fundació londinenca ha pogut mantenir viva una orquestra formada pels nens de la comunitat. De casualitat vam coincidir amb el concert i va ser molt maco.
Una abraçada
Volca Pacaya
I us deixem amb algunes de les fotos que hem fet durant l'empinat ascens al volca Pacaya que explica la Julia.
Cada persona, un somriure
Si alguna cosa m'ha cridat l'atenció d'aquest país i m'ha encantat és la calidesa de la seva gent, tant la Laia com jo ens hem adonat, que cada vegada que creuem la mirada amb algu d'aquí, aquesta persona ens somriu o ens diu bon dia... i això és un detall preciós. Suposo que nosaltres ho valorem molt, perquè venim d'un país, on malauradament aquest bonic costum es va perdre fa molt de temps...
Passejar pels carrers d'Antigua és una experiència molt agradable i plàcida, és com si fós un oasi. ahir vam voler pujar a un Cerro de la Cruz des d'on hi ha una vista molt maca de la ciutat i ens va acompanyar la policia nacional, que té un servei d'acompanyament als turistes per evitar ensurts, així que la Laia i jo acompanyades de dos policies nacionals guatemaltecs molt simpàtics vam fer el nostre primer viatge a dalt d'un TUC-TUC... un cotxet de tres rodes molt divertit i una mica inestable...
Avui ens hem, aixecat molt aviat per anar d'excursió al volcà Pacaya, és un volcà d'uns 2500 metres i que encara està actiu. L'excrusió ha estat molt maca, el nostre guia era molt simpàtic i hem tingut de camí al cim els primers contactes amb les plantes medicinals de la selva, coneixements que espero aprofundir en les següents setmanes... el contrast de selva i de sobte aridesa i lava petrificada és increïble. El volcà no ha parat de fumejar i el terra estava molt calent, les vistes des de dalt eren increïbles. La llàstima ha estat no poder pujar fins dalt de tot on es pot observar lava encara calenta i magma, sembla que l'activitat del volcà ha estat inestable els últims dies i no es volien arriscar... Per cert una dada: a Guatemala hi ha 36 volcans, la majoria d'ells actius...
Tot i el benestar aquí, ja tinc ganes de pujar cap a Chimaltenango i Huehe, conéixer la gent de Ceiba i comencar a treballar...
Júlia
Passejar pels carrers d'Antigua és una experiència molt agradable i plàcida, és com si fós un oasi. ahir vam voler pujar a un Cerro de la Cruz des d'on hi ha una vista molt maca de la ciutat i ens va acompanyar la policia nacional, que té un servei d'acompanyament als turistes per evitar ensurts, així que la Laia i jo acompanyades de dos policies nacionals guatemaltecs molt simpàtics vam fer el nostre primer viatge a dalt d'un TUC-TUC... un cotxet de tres rodes molt divertit i una mica inestable...
Avui ens hem, aixecat molt aviat per anar d'excursió al volcà Pacaya, és un volcà d'uns 2500 metres i que encara està actiu. L'excrusió ha estat molt maca, el nostre guia era molt simpàtic i hem tingut de camí al cim els primers contactes amb les plantes medicinals de la selva, coneixements que espero aprofundir en les següents setmanes... el contrast de selva i de sobte aridesa i lava petrificada és increïble. El volcà no ha parat de fumejar i el terra estava molt calent, les vistes des de dalt eren increïbles. La llàstima ha estat no poder pujar fins dalt de tot on es pot observar lava encara calenta i magma, sembla que l'activitat del volcà ha estat inestable els últims dies i no es volien arriscar... Per cert una dada: a Guatemala hi ha 36 volcans, la majoria d'ells actius...
Tot i el benestar aquí, ja tinc ganes de pujar cap a Chimaltenango i Huehe, conéixer la gent de Ceiba i comencar a treballar...
Júlia
Hola a tots
Be, com ja va dir la Julia, ja estem en terres Guatemalteques i esperem que avui no es talli la connexio i us poguem ensenyar algunes de les fotos que em fet fins al moment.
En la nostra primera parada a la ciutat d'Antigua hem pogut disfrutar de l'explosio de colors que hi ha en l'entorn, els colors vius de les cases que recorden a les tipiques contruccions andaluses, de planta baixa, amb els seus patis interiors verds i plens de llum. I els colors vius dels vestits trandicionals de la gent, que conviuen amb la multitut de turistes que passegen per la ciutat, disfrutant del seu encant, entre les ruines colonials visibles per tot arreu i que et transporten a epoques passades, fent-he imaginar com seria la vida durant aquells anys. I es que aqui el contrast de lo tradicional amb lo modern impacta.
I si una cosa impressiona d'aquest pais, son el somriures que es dibuixen en les cares de la gent. Somriures que t'alegren i als que no hi estem acostumats, ja que a casa nostra, tothom va massa rapid, sense adonar-se de qui passa pel seu costat, i molt menys, somrient a un estrany. Una cosa tan sencilla pero que fa aquest lloc sigui especial.
I be, ara estem a l'espera de l'arribada de Montse, la nostra companya de Lleida, que arribara en unes hores, i dirigir-nos cap a Chimaltenango per coneixer altres cares d'aquest pais.
Mil salutacions a tots i gracies. (Perdoneu les faltes d'accents, pero l'ordinador no permet posar-les)
laia
Be, com ja va dir la Julia, ja estem en terres Guatemalteques i esperem que avui no es talli la connexio i us poguem ensenyar algunes de les fotos que em fet fins al moment.
En la nostra primera parada a la ciutat d'Antigua hem pogut disfrutar de l'explosio de colors que hi ha en l'entorn, els colors vius de les cases que recorden a les tipiques contruccions andaluses, de planta baixa, amb els seus patis interiors verds i plens de llum. I els colors vius dels vestits trandicionals de la gent, que conviuen amb la multitut de turistes que passegen per la ciutat, disfrutant del seu encant, entre les ruines colonials visibles per tot arreu i que et transporten a epoques passades, fent-he imaginar com seria la vida durant aquells anys. I es que aqui el contrast de lo tradicional amb lo modern impacta.
I si una cosa impressiona d'aquest pais, son el somriures que es dibuixen en les cares de la gent. Somriures que t'alegren i als que no hi estem acostumats, ja que a casa nostra, tothom va massa rapid, sense adonar-se de qui passa pel seu costat, i molt menys, somrient a un estrany. Una cosa tan sencilla pero que fa aquest lloc sigui especial.
I be, ara estem a l'espera de l'arribada de Montse, la nostra companya de Lleida, que arribara en unes hores, i dirigir-nos cap a Chimaltenango per coneixer altres cares d'aquest pais.
Mil salutacions a tots i gracies. (Perdoneu les faltes d'accents, pero l'ordinador no permet posar-les)
laia
viernes, 3 de julio de 2009
PROPUESTA
Quería hacérosla una vez llegaseis a Guatemala. El proyecto que va por buen camino, consiste en que Júlia y Laia, Carolina y Marcos, ahora también con la incorporación de Montse de la Universitat de Lleida, vayáis escribiendo a modo de diario, relatado de la mejor manera literaria posible, pero sincera, muy vuestra, las vivencias e impresiones, los sentimientos de la gente con la cual vais a contactar, la impresión que sin duda os va a causar el trabajo que tenéis encomendado, etc,etc,. Vamos, un sinfín de posibilidades narrativas que se os irán descubriendo conforme pase el tiempo y la inmersión en el país.
El objetivo: un libro. Editado por Milpa, coordinado por Un rincón de filigrana, y destinado a las ONGd, Voluntariado, Cooperació, etc. subvencionado -tema siempre complicado pero va por buen camino-. El estilo, la corrección y la logística corre de nuestras manos. El idioma el que dominéis mejor. Las maneras -como he dicho antes- las vuestras, esto es muy importante.
A lo largo del tiempo y en distintas y futuras comunicaciones iremos ampliando el objetivo, perfeccionándolo, compartiendo ideas y sugerencias.
Es de suma importancia que no se os quede nada por el camino, aunque en algunos de ellos vais a dejar vuestro aliento, sobre todo Júlia en sus horas de caminata. Veremos la impresión, como digo, sincera y directa, de vuestro viaje a la Cooperación internacional, como se traduce una vez pasada a la palabra.
Salva Lorén
Milpa TGN
A LA ESPERA
Como sabemos que esta lloviendo en la zona donde estan nuestras compañeras y esperamos sus noticias con D. Darling y su Rainfall
Primer contacte
Hola a tots!
Ara, i després de l'impresionant esmorzar que ens han ofert a l'hostal en una terrassa amb unes vistes a la ciutat i al Volcán Agua increïbles, ens disposem a descobrir una mica més la ciutat i el seu entorn. Avui també arriba la Montse, la companya de Milpa Lleida, el grup doncs es va ampliant.
Una abraçada molt forta
Júlia.
Ja som a Guatemala, ahir a la tarda vam arribar a l'aeroport de l'Aurora i ja ens esperava la pluja, però també un senyor molt amable que ens va portar a La Antigua. El primer contacte amb el país va ser a través dels vidres de la furgoneta que ens duia i on sonàven, misteriosament, un munt de "hits " de l'estiu espanyol: aserejé macarena i molts més... el primer arbre que vam veure al sortir de l'aeroport va ser una Ceiba, preciosa i molt gran, va ser com una bona senyal. La capital es veia bastant pobre, i des de l'avió semblava una ciutat mentjant-se les muntanyes: es veien un munt de barriades col·locades per tot de turons, però després també es veien molts signes de riquesa aïllada: alguns cotxes molt cars al costat d'autobusos que viatgen amb les portes obertes i gent que literalment viatja quasi fora de l'autobús... molta policia i molts anuncis de companyies extrangeres ( entre elles movistar...)
Un cop a la Antigua, i tot i la forta pluja, vam aprofitar que encara no era fosc per fer un passeig, la ciutat és preciosa, envoltada de muntanyes tenyides totes d'un verd, al qual els mediterranis no estem acostumats... Ens va cridar l'atenció la gran presència de turistes i visitants, i ja hem pogut apreciar l'amabilitat de la gent de Guatemala. En resum doncs una arribada molt agradable i acollidora.Ara, i després de l'impresionant esmorzar que ens han ofert a l'hostal en una terrassa amb unes vistes a la ciutat i al Volcán Agua increïbles, ens disposem a descobrir una mica més la ciutat i el seu entorn. Avui també arriba la Montse, la companya de Milpa Lleida, el grup doncs es va ampliant.
Una abraçada molt forta
Júlia.
miércoles, 1 de julio de 2009
Hola a todos, gente de Milpa amigos y familia,
Mañana empieza para Laia y para mi el viaje a Guatemala. Los nervios ya están a flor de piel, y muchas son las ganas de conocer por fin este país, ya que en cada reunión hecha con la gente de Milpa hemos ido imaginando Guatemala en nuestras mentes y ahora ya podremos vivirla.
Muchas gracias Luisa y Salva, y demás gente de Milpa. Los encuentros con vosotros han sido preciosos, es fantástico haberos conocido y os agradezco la confianza que habéis depositado en nosotras para que emprendamos mañana este viaje. Intentaremos aprovechar la oportunidad que nos habéis dado junto a la URV solidaria al máximo.
Un beso enorme para todos.
Júlia
Mañana empieza para Laia y para mi el viaje a Guatemala. Los nervios ya están a flor de piel, y muchas son las ganas de conocer por fin este país, ya que en cada reunión hecha con la gente de Milpa hemos ido imaginando Guatemala en nuestras mentes y ahora ya podremos vivirla.
Muchas gracias Luisa y Salva, y demás gente de Milpa. Los encuentros con vosotros han sido preciosos, es fantástico haberos conocido y os agradezco la confianza que habéis depositado en nosotras para que emprendamos mañana este viaje. Intentaremos aprovechar la oportunidad que nos habéis dado junto a la URV solidaria al máximo.
Un beso enorme para todos.
Júlia
!!!!BON VIATGE¡¡¡¡
Demà parteixen cap a Guatemala, les nostres voluntàries Júlia i Laia, així com la Montse de la Universitat de Lleida per part dels companys de Milpa en aquesta ciutat. Des d'aquí els desitgem un fructífer viatge i tenacitat per portar a terme tot el treball encomanat.
Aquest projecte ha estat possible gràcies a Universitat Rovira i Virgili. Tots els companys de Milpa-Tarragona que ha col laborat en la formació i assessorament dels voluntaris. La bona acollida que ha tingut el projecte entre els membres de la ONGD guatemalenca CEIBA.
En Milpa els desitgem un feliç i meravellós viatge a la regió Maia de Guatemala.
salva Lorén
Milpa TGN
declarada d'utilitat pública
Aquest projecte ha estat possible gràcies a Universitat Rovira i Virgili. Tots els companys de Milpa-Tarragona que ha col laborat en la formació i assessorament dels voluntaris. La bona acollida que ha tingut el projecte entre els membres de la ONGD guatemalenca CEIBA.
En Milpa els desitgem un feliç i meravellós viatge a la regió Maia de Guatemala.
salva Lorén
Milpa TGN
declarada d'utilitat pública
Gobierno aprueba gran proyecto petrolero en territorio indígena Adital - El Gobierno peruano ha dado la luz verde a una empresa anglofrancesa para
Adital -
El Gobierno peruano ha dado la luz verde a una empresa anglofrancesa para
extraer petróleo en la Amazonia, tan solo trece días después de que 30
personas murieran en protestas contra la explotación de la selva.
El proyecto, localizado en tierra habitada por dos pueblos indígenas no
contactados, parece ser el mayor descubrimiento de petróleo en Perú en 30
años. La empresa, Perenco, un gran proveedor de gas del Reino Unido, ha
negado en el pasado que vivan indígenas no contactados en la zona.
Hasta hace poco, los indígenas locales estaba protestando con bloqueos la
entrada de Perenco a la zona. Con la ayuda de las fuerzas armadas
peruanas, la empresa consiguió romper y atravesar los bloqueos en al menos
una ocasión.
Altos cargos del Gobierno peruano esperan que el proyecto de Perenco
transforme la economía del país. Mientras se desarrollaban las protestas
contra la empresa, el presidente de Perenco, Francois Perrodo, integrante
de una de las familias más adineradas de Francia, se reunió con el
presidente de Perú, Alan García, y le prometió invertir $2 mil millones en
el proyecto.
La luz verde del Gobierno acontece pocos días después de las protestas en
otra zona de Perú que fueron violentamente disueltas por la policía y que
terminaron con la muerte de tanto policías como manifestantes indígenas.
Las cifras exactas todavía se desconocen. Survival ha publicado un informe
de los testigos presenciales de estos acontecimientos violentos.
Perenco pretende construir nuevas plataformas y pozos que implicarían el
transporte por helicóptero de, entre otras cosas, 42.000 sacos de cemento.
Admite que ‘la contaminación del suelo’, la ‘contaminación del agua’ y la
huida de caza y aves son posibles consecuencias de su trabajo. Todos estos
son básicos para la supervivencia de los pueblos indígenas no contactados
que viven allí. Y lo que es más serio, los indígenas se enfrentan a la
amenaza muy real de contagio de enfermedades contra las que no tienen
inmunidad.
En Survival, declaraban esta mañana: "Cualquiera que esperaba que la
espantosa violencia de las pasadas semanas podría hacer que el Gobierno de
Perú actuara con algo más de sensibilidad hacia los pueblos indígenas del
Amazonas estará completamente consternado con esta noticia. No podría
llegar en peor momento; el Gobierno está intentando ofrecer una imagen más
cordial en público, pero en lo que se refiere a las empresas petroleras,
parece ser, como de costumbre, negocios".
Lee esta noticia online: http://www.survival.es/noticias/4707
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
